Àfrica López

Àfrica López

Sóc l’Àfrica, la mestra d’educació especial que va treballar amb l’Àlex durant els cursos 2007-2008, 2008-2009 i 2009-2010 a l’escola ordinària on assistia l’alumne.

Durant aquests cursos cal dir que la trajectòria de l’Àlex va patir canvis importants.

L’Àlex era un alumne especial, que requeria també d’una atenció i suport específics. Era un nen amb uns trets peculiars; destacaven els següents: dificultat per centrar la mirada vers l’altre, moviments estereotipats, activitat motora excessiva i incontrolada, dificultats de comunicació; però sobretot destacava la seva desconnexió del món.

Tot i aquestes característiques, el procés diagnòstic de l’Àlex va ser llarg i complicat. Tant des de l’àmbit familiar com escolar, es percebien els trets diferencials de l’Àlex i les seves dificultats per connectar-se amb la realitat.  La família va fer infinitat de passos amb diversos centres i professionals, però no arribaven a un diagnòstic clar que els orientés sobre com ajudar al seu fill. Finalment, van aconseguir-ho, sent diagnosticat de Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) i llavors, poc a poc, el conjunt de professionals que treballàvem amb l’Àlex vam poder ajudar-lo de forma més ajustada. M’agradaria assenyalar el canvi que va realitzar l’Àlex una vegada va començar a prendre la medicació; llavors era més capaç de connectar i el seu nivell d’activitat motora va disminuir, tenint més autocontrol. D’aquesta manera, l’alumne estava més predisposat per aprendre.

Des de l’àmbit escolar, la meva vessant, els mestres que treballàvem amb l’Àlex orientàvem la nostra tasca educativa a treballar sobretot la connexió de l’alumne amb el seu entorn (amb sí mateix, amb els objectes i amb les persones). D’aquesta manera, es realitzava un treball intens de llenguatge, atenció, rutines educatives i continguts curriculars bàsics de caire funcional.

A nivell organitzatiu i metodològic, cal dir que era molt important establir un referent per a l’Àlex a fi de donar-li seguretat. Els referents, durant aquells cursos, érem la mestra-tutora i la mestra d’educació especial.

Igualment, s’oferia de forma diària un temps i un espai exclusiu per a l’alumne; es tractava d’un temps on l’Àlex podia expressar i manifestar les seves emocions, neguits,… de forma totalment lliure.

L’ambient era molt estructurat i es treballava amb un horari visual, a fi d’ajudar a l’Àlex a estructurar les rutines diàries: l’hora de llenguatge, el pati, la sessió de música,… i a donar-li seguretat i confiança.

Al llarg d’aquests cursos, amb l’ajuda d’aquest treball a nivell educatiu i juntament amb la resta de suports de la resta d’àmbits, l’Àlex evolucionava positivament. Poc a poc, era més capaç de fer petites connexions amb el seu entorn, el seu llenguatge no era tan ecolàlic i començava a servir-li d’instrument per fer demandes i expressar emocions, i era capaç de captar continguts curriculars bàsics treballats de forma vivencial i funcional.

A grans trets, aquest va ser el recorregut que vaig compartir amb l’Àlex. Un camí ple d’incerteses, canvis, esforços, constància però, sobretot, ple d’il.lusió i aprenentatges.

Àfrica López i Julià
Mestra d’educació especial
18 de gener de 2013

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *