Arxiu de la categoria: Testimonis

Montse Vilà

Montse Vilà i Àlex

Em dic Montse Vilà i sóc la mestra d’Educació Especial d’una escola ordinària de la ciutat d’Igualada a la comarca de l’Anoia.

El primer any que jo vaig tenir a l’Àlex va ser al curs escolar 2010-2011. Des del començament l’Àlex es va mostrar interessat i vènia content a l’aula d’Educació Especial tot i que, si no l’entorn, la mestra era diferent a l’anterior que ell havia conegut. Es podria pensar que aquest canvi li suposaria un trasbals, però realment l’adaptació va ser molt ràpida i agradable.

L’Àlex assistia a classe cada dia amb un “conflicte-obsessió” nou. Sovint aprofitàvem aquest tema que a ell l’interessava en aquell moment per iniciar l’estona dedicada diàriament a l’expressió oral i després el reconduíem cap a on ens interessava de parlar aquell dia.

Mica en mica i després de ben bé un curs, aquestes obsessions diàries es van anar reduint progressivament en la mesura en la que ell agafava confiança en ell mateix i aprenia a superar aquelles pors i inseguretats que el dominaven.

Amb l’Àlex i amb persones amb la seva problemàtica és important al començament de la sessió de classe o abans d’iniciar qualsevol altra activitat, explicar-li què farem aquell dia i en l’ordre en què ho tenim previst perquè això li dóna seguretat i no hi ha sorpreses que després ell no pot controlar.

El treball d’escola amb l’Àlex el comencem fent la rutina que aviat va fer ell sol: data (dia, mes i any), temps atmosfèric (relacionant-lo amb l’estació de l’any) i horari escolar del dia.

En aquell moment l’Àlex cursava segon d’Educació Primària. Anava a la piscina amb la resta de la classe i participava de les activitats de l’escola: teatre, sortides, colònies, tradicions… L’Àlex és un nen integrat al màxim amb la resta dels companys i companyes de l’escola.

És carinyós i educat. Té assolits els hàbits d’autonomia personal i d’higiene i és endreçat i metòdic a l’hora d’endreçar el material i les seves pertinences.

És capaç d’expressar els seus sentiments i estats d’ànim amb força claredat. Abans hauria estat impensable que et digués què li passava si l’adult no l’ajudava a expressar-ho.

Demostra independència per moure’s per l’escola i és molt més sociable del que es podria esperar.

De tota manera, cal esmentar aquí que la situació actual de l’Àlex ve donada en gran mesura per l’esforç i la dedicació dels pares en primer lloc i després per la de tots els professionals que treballen amb ell des de la seva pròpia especialitat. La seva progressió personal no avançaria si els tractaments –teràpies terapèutiques- que ara se li dediquen s’aturessin.

Àlex, de veritat et desitjo que continuïs sent la personeta tan especial com ho estàs sent per mi des que et conec.

Montse Vilà i Tarrés
Mestra d’Educació Especial
15 de març de 2013

Neus Castells

Neus Castells / Nash Alex Sasha

Avui us escric per parlar de l’Àlex. Vaig iniciar a treballar amb l’Àlex al setembre del 2010 al Servei d’Atenció Carrilet, durant dos anys. L’Àlex és un nen curiós, inquiet, observador, molt sensible i afectuós. L’Àlex és un nen diagnosticat d’autisme. L’Àlex no percep el món de la manera que ho fa la majoria de les persones, a vegades el viu de manera inquietant i amb desconcert. Això fa que sovint es pregunti el per què de moltes coses, el per què de les respostes de les persones, els motius, i et pregunta insistentment: i per què?. Li costa anticipar les accions dels altres ja que la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre és escassa i això comporta que el món sigui imprevisible, generant-li molta angoixa. Per intentar posar-nos al seu lloc, és com si no sabéssim traduir el significant d’un semàfor i per tant, cada vegada que volguéssim creuar una avinguda transitada sentiríem por perquè no sabríem el moviment dels cotxes, si pararan, si seguiran, en definitiva, si estem segurs o estem en risc. La vida de l’Àlex és una mica així.

Per sort, l’Àlex ha rebut ajuda de professionals que els seus pares han assumit amb esforç, constància i dedicació, com diuen “és el seu futur”, i sí, aquesta és la gran por de les famílies.  “Què serà de l’Àlex quan nosaltres no hi siguem?”, es pregunten. El treball psicoterapèutic relacional és vetllar pel seu benestar emocional i pel seu desenvolupament psíquic i humà afavorint un funcionament el més òptim i autònom possible. Ajudar-lo a ser responsable de les seves coses, ajudar-lo a aprendre, ajudar-lo a gestionar les seves emocions, ajudar-lo a entendre el món.

Jo he tingut la sort de conèixer a l’Àlex. Hem fet un trosset del seu camí junts. Aquest temps ens hem enfadat, ens hem divertit, ens hem emocionat, ens hem vist. Hem pogut parlar de les seves pors, del seu malestar, de les coses que no comprèn. Ara és més capaç de regular-se, d’expressar les seves emocions, d’organitzar-se, d’establir vincles.

I ara és una altra etapa del camí i és imprescindible seguir treballant. I des d’aquí col·laborar amb la família per demanar el suport econòmic per tal que l’Àlex segueixi el seu camí el més feliç possible.

Neus Castells i Gessé
Psicòloga
Número de Col·legiada 15577
Barcelona a 16 de març del 2013

Aina Pijoan

Aina Nash Alex Sasha

Vaig conèixer a l’Àlex Gómez Máximo a l’octubre de 2008 quan treballava al Servei d’Atenció Carrilet (SAC), realitzant tractaments com a psicòloga de nens amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEA). L’Àlex i la seva família buscaven un servei que els pogués explicar què li passava al seu fill i on poder-los ajudar a comprendre i fer-se càrrec de les dificultats que presentava. Vaig realitzar el procés diagnòstic confirmant que l’Àlex era un nen amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), i una vegada explicat i proposats els objectius terapèutics als pares vam iniciar el tractament setmanal.

El procés realitzat amb l’Àlex va ser complex, el treball es va fer conjuntament amb la família i l’escola ordinària, sempre coordinats i avançant de manera conjunta. Tots estàvem molt implicats per tal que l’Àlex cada vegada tingués una millor qualitat de vida i anés desenvolupant els recursos necessaris per comunicar-se, relacionar-se i expressar-se d’una manera més adequada i connectada amb el món que l’envoltava.

L’evolució durant el tractament va ser molt bona. A nivell individual l’Àlex va anar aprenent a regular-se, a comprendre i comunicar, a expressar el seu afecte i necessitats, a sentir-se estimat i estimar d’una manera més tranquil·la i segura, cada vegada tenia més confiança en sí mateix i en sentir-se capaç de fer-se gran, de fer cada dia més coses que el feien sentir feliç. Amb la família vam treballar el seu procés personal com a pares de l’Àlex, a comprendre les dificultats, i com acompanyar i contenir al seu fill en el patiment. I finalment amb l’escola ordinària vam fer un treball de coordinació i seguiment per tal que l’entorn de l’Àlex a nivell escolar fos el millor possible. Aquesta tasca la va fer de manera més específica altra psicòloga del servei, que també va col·laborar en la realització d’un seguiment mensual amb la família.

Cal esmentar que es va iniciar un tractament amb medicació per ajudar a l’Àlex en les seves dificultats per regular les conductes més disruptives que interferien en el tractament de psicoteràpia, en la relació amb als pares i l’escola. A partir de l’inici del tractament farmacològic aquestes conductes van quedar molt més contingudes facilitant que l’evolució del procés fos més fàcil i positiva. Aquesta tasca la va fer la psiquiatra del servei fent un seguiment psiquiàtric i psicofarmacològic de l’Àlex i assessorament als pares amb freqüència periòdica.

El tractament amb mi va finalitzar al juliol de 2010, quan per qüestions laborals vaig deixar de treballar al Servei d’Atenció Carrilet (SAC). El comiat va ser tranquil, serè, però amb pena i enyorança. L’Àlex va continuar sent atès per una altra psicòloga del servei, i sempre va quedar molt reforçada la necessitat de continuar treballant amb ell, tant per les dificultats que encara presentava com per la bona evolució que estava fent, i la gran quantitat de recursos que cada vegada era més capaç de desplegar. Calia treballar molt encara, aprofitant que l’Àlex s’estava beneficiant molt d’un espai de psicoteràpia. I així em consta que va ser.

Quan penso en la història de l’Àlex, el seu origen, la seva trobada amb els que serien els seus pares, el seu viatge intern, els impactes que va patir els primers mesos de la seva vida, sento que és un lluitador, que és molt valent, que se’n sortirà, que s’ho mereix, i els seus pares també. Recordo com venien cada setmana a treballar amb mi, compromesos, confiats, agraïts. I aquesta actitud l’han tingut fins ara. I l’han de continuar tenint. Aquest és un pilar fonamental per la bona evolució de l’Àlex, la il·lusió, l’esperança, la confiança, la creença.

Els nens amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), quant abans siguin tractats millor és el pronòstic. I el final del tractament no té un objectiu concret. Les expectatives que poden plantejar-se uns pares en millorar la qualitat de vida del seu fill no tenen fi ni límit. Els pares de l’Àlex sempre han lluitat per conèixer, aprendre i oferir al seu fill tot allò que era positiu per a la seva evolució. I així ho continuen fent.

L’Àlex ha canviat molt des de que el vaig conèixer, i cal que encara canviï més, cal acompanyar-lo, oferir-li un espai, un tractament, una teràpia, que continuï estimulant els seus recursos i capacitats. No és just que no sigui així. Per aquest motiu la família em va informar de les dificultats que estaven tenint per continuar amb els tractaments realitzats fins ara, i conjuntament amb tots els professionals que hem intervingut en l’atenció i tractament del nen vaig decidir redactar aquest escrit, perquè serveixi de testimoni, de crit i de denúncia, per trobar i reunir les ajudes que siguin necessàries per tal que tot continuï endavant, i sentir-nos contents de que ha valgut la pena, perquè lluitar sempre val la pena.

Com a psicòloga i psicoterapeuta dono fe que és molt important que l’Àlex, i la seva família, puguin disposar dels recursos necessaris per continuar treballant i tractant les dificultats que presenta el nen com a conseqüència del Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) que pateix.

Aina Pijoan i Mas
Psicòloga i Psicoterapeuta,
Número de Col·legiada 14056
Barcelona, 18 de Gener de 2013

Àfrica López

Àfrica López

Sóc l’Àfrica, la mestra d’educació especial que va treballar amb l’Àlex durant els cursos 2007-2008, 2008-2009 i 2009-2010 a l’escola ordinària on assistia l’alumne.

Durant aquests cursos cal dir que la trajectòria de l’Àlex va patir canvis importants.

L’Àlex era un alumne especial, que requeria també d’una atenció i suport específics. Era un nen amb uns trets peculiars; destacaven els següents: dificultat per centrar la mirada vers l’altre, moviments estereotipats, activitat motora excessiva i incontrolada, dificultats de comunicació; però sobretot destacava la seva desconnexió del món.

Tot i aquestes característiques, el procés diagnòstic de l’Àlex va ser llarg i complicat. Tant des de l’àmbit familiar com escolar, es percebien els trets diferencials de l’Àlex i les seves dificultats per connectar-se amb la realitat.  La família va fer infinitat de passos amb diversos centres i professionals, però no arribaven a un diagnòstic clar que els orientés sobre com ajudar al seu fill. Finalment, van aconseguir-ho, sent diagnosticat de Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) i llavors, poc a poc, el conjunt de professionals que treballàvem amb l’Àlex vam poder ajudar-lo de forma més ajustada. M’agradaria assenyalar el canvi que va realitzar l’Àlex una vegada va començar a prendre la medicació; llavors era més capaç de connectar i el seu nivell d’activitat motora va disminuir, tenint més autocontrol. D’aquesta manera, l’alumne estava més predisposat per aprendre.

Des de l’àmbit escolar, la meva vessant, els mestres que treballàvem amb l’Àlex orientàvem la nostra tasca educativa a treballar sobretot la connexió de l’alumne amb el seu entorn (amb sí mateix, amb els objectes i amb les persones). D’aquesta manera, es realitzava un treball intens de llenguatge, atenció, rutines educatives i continguts curriculars bàsics de caire funcional.

A nivell organitzatiu i metodològic, cal dir que era molt important establir un referent per a l’Àlex a fi de donar-li seguretat. Els referents, durant aquells cursos, érem la mestra-tutora i la mestra d’educació especial.

Igualment, s’oferia de forma diària un temps i un espai exclusiu per a l’alumne; es tractava d’un temps on l’Àlex podia expressar i manifestar les seves emocions, neguits,… de forma totalment lliure.

L’ambient era molt estructurat i es treballava amb un horari visual, a fi d’ajudar a l’Àlex a estructurar les rutines diàries: l’hora de llenguatge, el pati, la sessió de música,… i a donar-li seguretat i confiança.

Al llarg d’aquests cursos, amb l’ajuda d’aquest treball a nivell educatiu i juntament amb la resta de suports de la resta d’àmbits, l’Àlex evolucionava positivament. Poc a poc, era més capaç de fer petites connexions amb el seu entorn, el seu llenguatge no era tan ecolàlic i començava a servir-li d’instrument per fer demandes i expressar emocions, i era capaç de captar continguts curriculars bàsics treballats de forma vivencial i funcional.

A grans trets, aquest va ser el recorregut que vaig compartir amb l’Àlex. Un camí ple d’incerteses, canvis, esforços, constància però, sobretot, ple d’il.lusió i aprenentatges.

Àfrica López i Julià
Mestra d’educació especial
18 de gener de 2013

Una mirada al món de l’autisme

PatriciaAlex

Tanqueu els ulls i imagineu una capsa molt gran de llapis de diferents colors… del blanc al negre, amb totes les diferents tonalitats i textures… Aquest és el món dels Trastorns de l’Espectre Autista (TEA), amb tota la seva varietat i diferències.

L’autisme és un trastorn del desenvolupament que es manifesta des de la infantesa. Les seves característiques són: pobre interacció social, dificultats en la comunicació verbal i no verbal i activitats i interessos restringits i repetitius. Entre 3 i 5 nens de cada 10.000 tenen autisme. Els nens estan afectats de 3 a 4 cops més que les nenes però sovint l’autisme és més sever en elles que en ells. L’autisme, més que un problema que afecta una persona, és un trastorn d’incapacitat que afecta tota la família. El tractament que requereix un nen o una nena amb autisme és molt exigent per a la família, tant personalment-anímicament com econòmicament. Els pares i mares de nens amb autisme s’exposen a múltiples reptes que tenen un impacte fort en el seu entorn més directe.

No existeix cura per a l’autisme, però les teràpies i intervencions conductuals estan dissenyades per ajudar a millorar els principals símptomes de l’autisme i poden permetre una milloria substancial. Tots els professionals estem d’acord en el fet que quant més aviat es produeixi la intervenció, millor. L’orientació familiar per als pares i germans dels nens i nenes amb autisme (així com en l’àmbit escolar) és igual d’important que el mateix tractament directe amb els nens afectats per aquest trastorn.

Els nens i nenes que tenen autisme no vol dir que siguin autistes. Així com una persona que té un trastorn bipolar no vol dir que sigui bipolar. Amb això vull dir què, són nens que com la resta de nens, volen somriure, compartir i que els entenguin. Qualsevol nen pot aprendre, l’únic que cal és trobar la manera adequada d’ensenyar-los, i això és feina nostra, és l’objectiu de tot professional. Tenim que lluitar perquè tots ells tinguin una bona qualitat de vida amb les seves famílies i totes les persones del seu entorn, perquè siguin feliços.

 

Patricia Duran
Directora Escala Iris – Centre de Desenvolupament Infantil
www.escalairis.com
5 d’octubre del 2013